RUTA MODERNISTA

La modernitat que arriba en tren

El 1893 arriba el tren a Piera i, amb ell, el poble dels Hostalets de Pierola obre les portes a la modernitat. Fins al moment, aquest petit nucli ubicat entre Montserrat i el Penedès s’havia dedicat a plantar de vinya tots els racons del terme, induït per una dèria, la febre del vi.

L’arribada del tren no només va escurçar els temps i les distàncies en el món del vi, transportat fins llavors en matusseres tartanes, sinó que va situar el poble dels Hostalets de Pierola al mapa.

El tren va permetre descobrir el poble i la seva rodalia a la nova classe social que havia sorgit arran de la industrialització del país: la burgesia. Les estades estivals d’aquesta classe social al poble, sovint resident a Barcelona, van donar lloc al fenomen de l’estiueig.

La relativa proximitat amb Barcelona; un clima sec, fresc i airejat; la reputació d’uns aires sans per combatre problemes respiratoris i asmàtics; el prestigi d’unes aigües calcàries que afloraven en pous i fonts; un paisatge esmaltat amb frondoses vinyes i boscos de pi i alzina -òptims per a la caça-, així com unes magnífiques vistes a les roques de Montserrat, s’erigien com a reclams per un poble que es volia obrir cara enfora.

El dia a dia de l’estiuejant que arriba en tren

Durant els mesos d’estiu, amb dues dates clau entremig, la Festa Major -per Sant Jaume- i el Ball de la Garlanda -el 21 d’agost-, el poble s’omplia de vida i ambient gràcies a la colònia d’estiuejants, els quals es distreien amb diverses activitats.

Una de les propostes més paradigmàtiques eren els passejos a les vinyes i fonts de la rodalia on celebraven berenars i descansos. Les que tenien més reputació eren la font de l’Ocata, la de l’Aureli i la de Can Flaquer. També es feien caminades fins a paratges del terme com els Pibens de Can Mata, el torrent del Duc, amb l’inconfusible campanar, o el Salt del Sena.

La caça també va esdevenir una pràctica ben estesa entre els estiuejants que, aprofitant entorns com aquest, gaudien de jornades de cacera on es proveïen de perdius, llebres i conills. Activitats com fer i anar a teatre, prendre els bafs, cantar al cor, jugar al criquet i celebrar festes i revetlles amenitzades amb pianos de manubri i gramoles es van convertir en les activitats estel·lars dels estiuejants.

Dos emblemàtics locals van substituir els mítics envelats de festa i els petits cafès de poble. L’esquerra progressista republicana va aixecar, el 1921, la Cooperativa Agrícola; la dreta conservadora i catalanista el Casal Català, l’any 1926. Dos esplèndids locals on encabir l’activitat cultural i d’oci del poble.

Un poble que es posa al dia

Amb l’arribada de les primeres famílies burgeses de Barcelona, el municipi es vol presentar dignament davant d’aquesta prometedora i emergent classe social.

Per fer-ho, l’Ajuntament impulsa tres obres d’envergadura: El recinte del Comú, de 1903, que incorporava una font, passeig i safareig públics. El passeig de l’Estació, una carretera oberta, el 1904, que va comunicar el nucli amb Piera sota l’ombra d’un centenar de plataners. I el passeig de Sant Antoni, un carrer arbrat d’acàcies i proveït de bancs de pedra per ensenyorir una via amb edificis notables, el 1911.

Sembla que l’arribada d’estiuejants aliens al poble -com els sericicultors Ponsa o els indians Roviralta- i el retorn enriquit per part d’alguns autòctons -com els ebenistes Cucurella- va generar un efecte crida. De nou arriben els agents immobiliaris Solanas; d’industrials tèxtils: els Estradé i els Piferrer; els xocolaters Finet i els impressors Casamajó. D’arrels locals retornen els germans Pons, uns comerciants de vi a l’Uruguai, i els Orriols, uns empresaris enriquits a Cuba.

Els potentats autòctons no van restar aliens a l’onada modernista. El 1903, els hisendats Pujol van construir una nova galeria a Can Cucurella i, el 1921, els propietaris Vallès de Can Valls van remodelar la seva secular masia.

Fer-se notar tot marcant tendència

Amb els estiuejants també va arribar el flamant modernisme, que va calar amb relativa intensitat. En alguna ocasió les famílies estiuejants portaven el mateix arquitecte que havia fet les seves cases a la ciutat d’origen.

El cas més palmari és el de Josep Domènech i Mansana, arquitecte personal d’Enric Cucurella, al qual va encarregar la construcció de Cal Maristany, el 1911, i el va proposar a l’Ajuntament per a la construcció de la façana i el rellotge de la Casa Consistorial i per a les escoles de Can Gras. Gràcies a un estil que agradava als veïns, se li va encomanar la construcció dels pisos modernistes de Pau Pons, el 1914, i vers 1916, les Escoles Nacionals i la remunta de la Torre del Sr. Enric.

Amb l’avenç del noucentisme, Josep Goday Casals agafarà el relleu com
a arquitecte de referència. Convertit en el nou arquitecte personal de
Cucurella, se li va encarregar la construcció del conjunt monumental més ambiciós dels Hostalets: el Casal Català, aixecat entre 1924 i 1926. Complex on intervingué l’esgrafiador noucentista Ferran Serra Sala, que també deixà la seva empremta a Casa Cucurella, l’Escorxador i Cal Xic Carboner.

L’arquitecte Josep Bori Gensana també va deixar la seva empremta al
poble, en la desapareguda Cooperativa, aixecada entre 1919 i 1921 tot
seguint un estil eclèctic amb reminiscències modernistes.

Vine, descobreix i comparteix! Els Hostalets de Pierola et sorprendrà!

Mostrar els botons
Share On Facebook
Share On Twitter
Share On Google Plus
Share On Linkdin
Share On Pinterest
Amagar els botons